27-1-1998 Anàlisi de la setmana del 19 al 25 de gener del Servei analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA.

EL FAR DE LA CUBA COMUNISTA IL.LUMINA TAMBÉ LA MACROCIUTAT QUE ÉS EUSKAL HERRIA. A la que els espanyols i els seus cipais se sorprenen que es desenvolupe la guerrilla urbana sense preocupar-se en PENSAR què passa en aquesta conurbació teratològica generada pel bestial capitalisme del franquisme.

A Euskal Herria de segur que entenem l'acudit que circulava per Cuba abans que el Papa de Roma arribara el dia 21 de gener; i que, arreplegat pels enviats especials, s'ha publicat en diferents diaris espanyols. Diu l'acudit que el Papa i Fidel Castro passegen pel dic de La Habana quan una ràfega d'aire li lleva al Papa el seu solideu llençant el petit barret a la mar. Fidel, cortés, camina sobre les aigües i el recupera per a tornar-li'l al seu invitat. El dia següent el diari GRANMA titula: "Fidel és déu". El titular de l'OBSERVATORE ROMANO és "El Papa fa un miracle: Castro camina sobre l'aigua". Mentre que el MIAMI HERALD explica en el seu ttitular que "Castro ja no pot ni nedar".

Dic que ho entenem bé perquè potser cap realitat de cap altra nació més que la d'Euskal Herria puga rivalitzar amb la realitat cubana per al rècord mundial de realitat més tergiversada, mentida, falsejada, caricaturitzada i disfressada pels mitjans de comunicació de masses al servei del Capital al llarg i ample de tot el món.

La visita de Juan Pablo II a Cuba ens ha confirmat aquesta identitat. La concentració mundial de periodistes a Cuba ha estat espectacular. A banda dels cent periodistes estrangers de quasi 30 països que exerceixen com a corresponsals permanents a Cuba, s'acreditaren amb motiu del viatge papal 3.000 periodistes de 468 diferents mitjans de 50 països diferents. Les cadenes de televisió ianquis CNN, ABC, CBS, NBS, FOX i les europees BBC, RAI, TVE han estat el pesos pesants de la cobertura informativa.

Entre els periodistes visitants hi hagué dotzenes, més d'un centenar de periodistes espanyols (per exemple 53 de TVE, 20 de la cadena de ràdio propietat de l'episcopat espanyol COPE, 6 d'Antena3, etc). TVE ha sumat poc més de 18 hores d'emissió en directe i en diferit dedicades al viatge papal. El seu informatiu especial del dimecres dedicat a l'arribada a La Habana de l'avió papal sumà 5.292.000 telespectadors (un 29% de quota de pantalla).

Com els bascs podiem esperar, els periodistes espanyols tornaren a vore milions de persones on no hi eren. Els periodistes espanyols sembla que presenten irremediablement la síndrome franquista del "milió de manifestants de la Plaza de Oriente". Durant la dictadura franquista el periodistes sistemàticament "contaven" un milió d'entusiastes aclamadors de Franco a la Plaza de Oriente (en la que no caben, molt comprimides, més que cent mil persones).

Sens dubte el fet de que alguns dels més importants periodistes espanyols del joancarlisme d'avui (Luis del Olmo, Fernando Onega, etc, etc.) sigueren en la seua època entusiastes periodistes franquistes explica la persitència de la sindrome del "milió de manifestants de la Plaza de Oriente". L'any passat, durant EL JULIAZO, els periodistes espanyols també "veren", on no cabien, un milió de manifestants contra ETA a Madrid i Barcelona, i mig milió a Bilbo.

A La Habana han tornat a exhibir aquesta síndrome. Han tornat a vore el milió on no cabia. Per suposat que els entusiastes locutors de la televisió espanyola cantaren una vegada darrere l'altra "el milió" en retransmetre en directe la misa del diumenge 25. Però també aparegué el milió als mitjans escrits. L'editorial d'ABC del dilluns deia que "ahir davant quasi un milió de persones i durant la misa que se celebrà a La Habana". (1).

Cas particularment grotesc sigué el de l'espanyolíssim i felipista diari barceloní LA VANGUARDIA. Ja a la portada del 26 exagerava amb un titular que deia així "Més de mig milió de persones acomiadaren Joan Pau II en la plaça de la Revolución", duplicant en el text que "Davant més de cinc centes mil persones...". A l'interior del diari el seu enviat especial Joaquim Ibarz feia a conciència la seua sectària tasca de no deixar que la realitat li deixara inservible un bon titular. En aquest cas es tractava de "certificar" que s'havia presenciat "en viu i en directe" una "heroica" rebel.lió popular massiva anticomunista. Que aquesta rebel.lió fos inexistent no esporuguí l'enviat especial.

Aquest individu escriu (i el seu director col.loca a les pàgines de LA VANGUARDIA) un avantítol que menteix: "El milió d'assistents a la misa celebrada ahir coreà desafiant...". Per a tornar a mentir en al text: "el milió de cubans, creients i no creients, que emplenaren la plaça de la Revolució". (2) Per suposat, al felipista director de LA VANGUARDIA no l'importa gens ni mica la contradicció de dir mig milió en portada i un milió en l'interior del seu diari.

Curiosament ha estat EL PAIS el que ha desunflat el globus del "milió de la Plaza de Oriente" transplantat a Cuba. El dilluns 26 la seua enviada especial Lola Galán escriu en el subtítol de la seua crònica que "Més de 200.000 persones assisteixen a la misa..." i en el text explica que diferents fonts parlen d'entre 200.000 i 300.000 assistents. En el mateix núm. de EL PAIS una crònica de M. Vicent i JJ. Aznarez aclaria encara més les coses. (3) Hi podiem llegir que: "un cura mexicà exagerava i estralejava amb un periodista. 'Com a mínim hi havia dos milions de persones' deia. El corresponsal li explicava que això era imppossible. Que quan la plaça de la Revolució s'omplia la seua capacitat màxima era de 400.000 persones i que en aquesta ocasió l'altar ocupava bona part de la quadrícula".

Aquests cronistes assenyalaven que la xifra comentada pels periodistes estava entre 250.000 i 300.000 persones.

Els meus lectors saben bé quant i quantes vegades insistisc en subratllar l'evidència de la falsificació pels periodistes espanyols de les xifres d'assistents a manifestacions o concentracions. Ho faig per una bona raó: la de deixar clar que si aquests periodistes menteixen sobre fets tan obvis, tan materialment demostrables i fàcilment observables com el de que en el Passeig de Gràcia barceloní o en la plaza de la Revolución de La Habana no poden caber un milió de persones, què no mentiran sobre fets o arguments menys fàcilment i material contrastables?

Tres cents (300) milions de persones s'ha dit que veren i escoltaren per televisió el discurs de Fidel Castro del 21 de gener en l'aeroport "José Martí" a la ciutat de La Habana en l'arribada de Joan Pau II a l'illa. Difícil és saber si aquesta quantitat s'aproxima o no a la realitat. Però caben pocs dubtes de que el Comandant Castro ha aconseguit, com un dels fruits de la seua invitació al Papa de Roma, que les televisions i les ràdios del món feren arribar a dotzenes de milers de persones les seues paraules durant bastants minuts.

I vaja que si aprofità aquests minuts. Invite a que llegiu el text íntegre d'aquest discurs que, pres de la versió taquigràfica publicada pel diari cubà GRANMA, hem reproduït en la subsecció de la web de la XARXA BASCA ROJA que titulem "SEMPRE AMB CUBA COMUNISTA I REVOLUCIONÀRIA". I el preciós article que també hem hi reproduït, titulat "Gràcies, comandant", escrit per un membre de la XARXA BASCA ROJA, Carlos Aznarez, Director de "RESUMEN LATINOAMERICANO".

Estic segur que la lectura d'ambdós texts comunicarà amb claredat la vivència que, em consta, tinguerem la gent de la meua generació en escoltar a Fidel aquest discurs: la de que en ell transpirava la presència del Comandant Che Guevara.

La gent de la meua generació amàrem i admiràrem el Che i ploràrem la seua mort quan es produí. Encara recorde, com si fos avui, com estiguerem llargs i interminables minuts aplaudint en el seu homenatge --una veu lúcida digué que en memòria d'un revolucionari no es fan minuts d'inactiu i burgés silenci, sino actius minuts d'aplaudiment revolucionari-- fa trenta anys i uns mesos en el Consulat de Cuba al Madrid franquista de 1967. La gent de la meua generació que no ens hem penedit ni venut hem viscut sempre acompanyats amb "l'estimada presència" de l'esplèndit exemple revolucionari del Che, del seu braç alliberador.

És per això que vibràrem d'emoció, d'il.lusió i d'orgull en escoltar a aquest esplèndid veterà de setanta anys, alçat i ferm com un roure, "cantant-li les quaranta" al món. Repetint el discurs bàsic del Che, el diagnòstic comunista i antiimperialista del Che, més de trenta anys després de que els ianquis cregueren --insensats ignorants ahistòrics-- que havien mort el Che.

Aquest potent far de la Cuba comunista que encengue el discurs de Fidel ha il.luminat també aquesta nació, aquesta macrociutat, aquesta conurbació acosada i atacada que es diu Euskal Herria.

I no només, malgrat que també, perquè Fidel denunciara el genocidi perpetrat pels espanyols a Amèrica (l'extermini dels pobladors que els espanyols trobaren a Cuba, els 70 milions d'indis morts i els 12 milions d'africans esclavitzats), parafrasejant la denúncia de Marx en El Capital quan afirmà que el capital ve al món " rajant sang i fang, per tots els porus, des del cap als peus" (4) i que "Els tresors expoliats fora d'Europa directament pel saqueig, per l'esclavització i les matances amb rapinya, refluien a la meròpoli i es transformaven en CAPITAL". (5)

I no només, malgrat que també, perquè Fidel denunciara l'holocaust patit fa cent anys per la població cubana en els camps de concentració montats pels colonialistes espanyols. I no sols, també, perquè en recordar l'independència cubana arrancada amb les armes a la mà a aquells colonialistes espanyols ens recorde que Espanya és una cosa que amb el temps s'encull i que poble darrere poble, nació darrere nació, han anat arrancant-li --mitjançant la violència alliberadora de les armes-- la seua independència.

El discurs de Fidel il.luminà també a Euskal Herria perquè recordà coses de molt necessari record per a un poble que com el basc està potser (i sense potser) massa acosat pels alienants reclams publicitaris del consumisme del mal dit Primer Món. Els bascs que sentiren el discurs de Fidel demanaren així recordar, per exemple, que, fora de la fortalesa egoista i consumista de l'Unió Europea, "són milers de milions els que pateixen fam i set de justícia" O que el "medi ambient és destruït sense pietat"

Que es recorde així la misèria i la catràstofe ecològica que amenacen el món li ve molt bé a aquesta Euskal Herria a la que cada dia els còmplices portantveus de la sinistra Bèstia de Maastrich menteixen falsos cants de sirena de futurs europeus amb fonts públiques brollant gratis llet i mel i ruqueses sense límit a l'abast de tothom.

Hi hagué una il.luminació especial per a Euskal Herria en aquest discurs de Fidel. Amb legítim orgull Fidel digué:

"Que podem oferir-li a Cuba, Santitat? Un poble amb menys desigualtats, menys ciutadans sense cap empar, menys nens sense escoles, menys malalts sense hospitals, més mestres i més metges per habitant que qualsevol altre país del món que Sa Santitat haja visitat, un poble instruït al que vosté pot parlar amb tota la llibertat que dessitge fer-ho i amb la seguretat que posseix talent, elevada cultura política, conviccions profundes, absoluta confiança en les seues idees i tota la conciència i respecte del món per escoltar-lo".

Aquests assoliments esmentats per Fidel no són bogeria ni invents seus. Estan reconeguts oficialment pels organismes internacionals, pels organismes de les Nacions Unides.

Tres mil periodistes dansant per la illa no han pogut gravar en els seus vídeos images que el contradiren. No han pogut mostrar-nos monstruoses acumulacions de decenes, de centenars de milers de persones apilades en la misèria de les immenses barriades de cabanes inserides en el cos de les capitals i les grans urbs capitalistes (Rio de Janeiro, Lima, Caracas, La Paz, per esmentar només americanes). No han pogut gravar i ensenyar-nos nens com els esquelètics morts de fam dels països capitalistes africans, ni images com les neoyorquines de delinqüència i drogadicció, ni de nens pidolaires malvivint --malmorint-- als carrers sense sostre o treballant com en els països capitalistes asiàtics.

És una lliçò específica per a Euskal Herria. La de que, fins i tot patint les dificultats d'un brutal sabotatge, d'un brutal bloqueig i setge econòmic, la Cuba comunista és capaç de proporcionar a la seua població una vida digna. Austera però digna. Amb quasi infinitament menys desigualtats i menys injustícies que baix el sistema capitalista. Amb austeritat però sense misèria. Sense exclosos.

Cal sentir-los i llegir-los. Sentir i llegir els espanyols per les seues radios i la seua premsa per a notar la seua alarma pels "incidents del divendres" (del divendres 23 de gener), pel que l'editorial del peneubista diari DEIA del diumenge titulava "Augment de la kale borroka".

"Images com les registrades a Bilbo, on una comissaria de la Policia Municipal sigué atacada, on es llençaren artefactes incendiaris contra una casserna de la Guàrdia Civil, i a Baracaldo, on els cadells de la banda terrorista ETA cercaren durant quasi dues hores el barri de San Vicente, són greus i han de moure a l'acció de les autoritats", deia LA VANGUARDIA en un editorial. (6)

Més tremendista era l'edirtorial d'ABC del dilluns 26. Titulat "Atucha, el fisonomista", mamprenia així de cru: "Explicar els incidents del cap de setmana en clau de violència juvenil és trivialitzar les coses. El que passà a Baracaldo sigué una operació de guerrilla urbana, en la que dos cents 'paramilitars' tingueren a la seua disposició als veïns del barri de San Vicente". Al dia següent Carrascal augmentava encara més el clamor d'ABC encetant així la seua columna: "Caldria anar pensant en canviar el nom de "terrorisme de baixa intensitat" als aldarulls al carrer al País Basc. Baixa intensitat el que s'esdevingué aquest cap de setmana a Baracaldo? Si allò sigué molt més greu que un atemptat! Si allò sigué la presa militar d'un barri i la seua ocupació durant hores, sense que ningú poguera evitar-ho. Tota una operació perfectament planejada, executada i tancada, asolint-se tots els objectius i sense tindre una sola baixa ni deixar darrere un sol presoner".

També parlà de"darrera embestida de la guerrilla urbana dels amics d'HB" Pablo Sebastián en EL MUNDO.

N'hi ha prou amb aquestes mostres del que són rius de tinta d'imprempta, minuts i minuts en les televisions, hores en les tertúlies i programes radiofònics. Dedicats tots ells a expressar l'alarma espanyola davant les darreres manifestacions del fenòmen.

Per què aquesta alarma? Què és el que passa? Passa que els espanyols i els seus cipais se sorprenen de que creixca la guerrilla urbana sense preocupar-se per PENSAR què passa amb aquesta conurbació teratològiica que és Euskal Herria, generada pel bestial capitalisme del franquisme.

I així passa que quan parlen de guerrilla "urbana" no saben bé COM D'URBÀ és el fenòmen. Fa més de quinze anys que la meua companya Margari Ayestaran i jo vam descobrir primer la conurbació BIL-DON (Bilbo-Donostia) (mapa) i després que, amb BIL-DON com a eix, Euskal Herria era ja una ciutat (mapa).

Nosaltres mesuràrem, quantificàrem i cartografiàrem la gran conurbació que havia reeixit a Euskal Herria i que amuntegava ja en aquells moments, només a Euskal Herria Sud, a quasi dos milions i mig de bascs, a més del noranta per cent de la població de les quatre províncies (Araba, Bizkaia, Gipuzkoa, Nafarroa). I, fent servir el privilegi dels descobridors, la batejàrem CINDU-EUSKADI: la Ciutat INDUstrial dita EUSKADI.

En un llibre nostre de 1982 expliquem que aquesta conurbació era en molts aspectes monstruosa. Que era teratològica, amb malformacions congènites. I n'explicàrem en aquest llibre les causes: el capitalisme salvatge que salvatgement aplicà sobre el sud d'Euskal Herria la burgesia basco-espanyolista durant els 39 anys (1937-1975) en els que la dictadura franquista (a la que havia financiat i promogut en els seus origens) li atorgà el poder per fer i desfer al seu plaer.

Un preciós llibre recent d'un altre membre de la XARXA BASCA ROJA (Oriol Martí, Todo lo que quisiste saber sobre la dependencia a las drogas y nunca te atreviste a preguntar, Editorial Hiru SL, Hondarribia, 1997) fa servir la nostra descripció d'aquestes malformacions com a factor generador dels problemes que analitza.

Els espanyols ignoren tot açò. Sobre tot els espanyols que escriuen o parlen en els mitjans de comunicació de masses i que així erren quan "creen opinió". Ignoren que la ciutat actual és (en un món que ja accelera per a ser majoritàriament urbà) la globalitat definitòria. Que la ciutat actual és el marc total de les lluites. I que açò és especialment significatiu, especialment condicionant i determinant, a una nació com Eukal Herria on allò urbà no és ja únicament majoritari sino que comprén a més del noranta per cent de la població.

Aquesta macrociutat que és ja des de fa més de vint anys Euskal Herria Sud ha seigut i és el resultat de successius processos de lluita. Primer, del crucial de 1936-1937, que amb la victòria de la burgesia basco-espanyolista imposà a la macrociutat emergent una vida i una evolució adient als interessos de la minoria opresora vencedora. Es deia que si del Ple de l'Ajuntament de Bilbo es llevaven dues persones i se n'afegien tres, resultava la Junta de la Diputació de Biscaia; i que si d'aquesta es llevaven dos i n'afegiem tres es tenia la reunió conjunta dels Consells d'Administració dels Bancs de Bilbao i de Vizcaya. El resultat d'aquest omnímode control sigué la monstruosa regió metropolitana de Bilbo, visitada pels cadells d'arquitectes ianquis en viatges de final de carrera per a vore EL QUE MAI S'HA DE FER EN URBANISME.

Després hi hagué el llarg procés de lluites en que els oprimits veïns lluitaren per a evitar les pitjors conseqüències urbanes de l'opressió. Que de vegades (com en l'intent de fer de la costa bsca una costa nuclear) guanyaren els opromits en combinar de manera adient TOTES les formes de lluita malgrat la correlació de poder favorable als opresors com a resultat de la llarga durada de la victòria del 37.

Cada vegada més després de 1975 la macrociutat que és Euskal Herria ha viscut (està vivint) les pressions objectives, imparables i de llarg abast que imposen les noves dinàmiques capitalistes pròpies de l'actual crisi mundial de l'economia-món capitalista. Per exemple, la desindrustialització induïda ha suposat la destrucció de la vella ciutat obrera i popular, però a més suposa un esforç deliberat per a evitar la recuperació de les forces populars i el sorgimenst d'altres noves en resposta als nous reptes.

Una altra pressió estructural de la nova dinàmica capitalista és la que porta a assegurar per a la minoria dominant els beneficis dels nous usos dels espais urbans deixats lliures per la desaparició d'indústries. I la tendència a crear espais tancats, fortaleses neomedievals segures per als nous negocis i les noves formes d'explotació. I sistemes de comunicació nous inaccessibles als oprimits.

En aquesta ESTRUCTURALMENT conflictiva situació de la macrociutat, de la conurbació Euskal Herria (no només Sud perquè la conurbació continua per la costa fins Baiona), el jovent pateix els canvis i les transformacions urbanes des d'una situació extremadament complexa i contradictòria.

Per exemple, pateix la contradicció entre l'agressivitat de la cultura de les multinacionals que preten imposar l'Homa Coca-colen com a model (antibasc) i la creixent conciència d'identitat col.lectiva basca que apareix en la joventut.

Per exemple, pateix la contradicció entre l'uniformització brutal que la ciutat obliga en imposar ferotges i iguals condicions socials d'explotació (atur, salaris ridículs, eventualitat, precarització) i les diferencials formes de ser jove que diferents segments de joventut fan apareixer en autoorganitzar-se en col.lectius que aconsegueixen ser inasimilables pel poder en major o menor grau.

Per exemple, pateix la contradicció entre el desmantellament creixent de locals i infraestructures urbanes que poden servir als joves i la capacitat del jovent per organitzar-se de formes originals i fer-se amb locals que ocupa o que crea.

Per exemple, pateix la contradicció entre la pressió del poder per borrar la memòria de les lluites i de les experiències basques anteriors per a aïllar el jovent, fent-li creure que esta sol i aïllat, i xafar-lo o empressonar-lo si es resisteix, i la memòria històrica del jovent basc basada en el fet material de la seua convivència amb pares i avis que lluitaren i són arxius vivents de l'experiència de les lluites anteriors. Contradicció molt lligada a la que oposa la potència dels mitjans de comunicació de masses amb els que el poder pretén imposar el seu discurs, als minvats mitjans de comunicació controlats pels joves, enfortits tanmateix per un procés de lluita que dura ja decenis.

Per exemple, pateix la contradicció entre la burocratització creixent de les institucions que diuen estar al servei del ciutadà i al que cada vegada fan menys cas, i la natural tendència del jovent a actuar a la seua sense obeir ni esperar a que actuen les institucions i les burocràcies. Burocratització i despreci a aquells que han estat realimentats per l'inèrcia de l'immensa, inepta i corrupta burocràcia heretada del franquisme. Que, en no depurar-se mai en el regnat del Rei que Franco nomenà, ha continuat contaminant els funcionaris que s'hi han anant afegint després de mort el dictador.

Per exemple, pateix la contradicció més visible entre l'augment en nombre, brutalitat i armament de les forces repressives, i la resistència del jovent que aquelles reprimeixen. Les forces repressives creixen perquè la seua omnipresència i eficàcia evident (malgrat que letal) són exigides cada dia més per les renovades i ampliades necessitats de protecció de les persones i bens dels capitalistes. En aquesta macrociutat que és Euskal Herria, amb el major nombre de policies per mil habitants d'Europa, aquesta continua demanda de creixement de les forces repressives és un altre signe de la refeudalització, del neomedievalisme del moment actual. Però també creix el rebuig a les forces repressives entre el jovent basc.

Avui la major i creixent necessitat de repressió és un tret característic del nou sistema de l'actual fase d'explotació capitalista. Que exigeix poder contar amb la més segura submissió dòcil dels explotats per tal de garantir la ràpida circulació dels capitals i, en definitiva, la realització del benefici.

Ara bé, el jovent basc ha superat ja el punt de no tornada, el nivell de rebuig de la repressió que fa ja impossible tornar a la mansa obediència, a la dòcil submissió. I, per això, l'enfrontament cada vegada més cru del jovent basc amb les forces repressives està exigit per la dinàmica de les estructures. Per les modificacions espontànies dels fets socials de masses.

Els columnistes, tertulians i editorialistes espanyols no han PENSAT mai en aquest grapat de contradiccions reals. Ni en la dinàmica de les estructures. Ni en el que vehicules les relacions d'aquesta dinàmica amb la successió dels esdeveniments en la que intervenen els individus i l'atzar. NI LES VEUEN . Un té la tentació de pensar que elles i ells no han PENSAT mai en RES.

No m'alegra gens que les coses siguen així. Perquè aquests imbècils (o aquells als qui aquests imbècils expressen i assessoren) tenen molta força repressiva a les seues ordres. I poden fer, estan fent, molt de mal al poble basc.

Malgrat que, ací estem, anem fent, i ja ens vorem.

Justo de la Cueva

(1) ABC: editorial titulat "Conciencia de libertad", en el nº del 26 de gener de 1998. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(2) Joaquim Ibarz. Enviat especial: "Els cubans s'apasionen quan el papa parla de llibertat", en el nº del 26 de gener de 1998 de LA VANGUARDIA. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(3) M Vicent/ J.J. Aznárez: "El Papa, lliure, ens vol a tots lliure", en el nº del 26 de gener de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(4) Karl Marx: Das Kapital/Kritik der politischen Ökonomie. Cite del capítol XXIV del Libro Primero. Pàgina 950 de l'edició en espanyol (vol.3) de Siglo veintiuno de España Editores S.A., Madrid, 1980 (setena edició en espanyol, 2ª d'Espanya).

(5) Ibidem, página 942.

(6) LA VANGUARDIA: Encaputxats a Euskadi, editorial en el nº del 26 de gener de 1998. Pres de la seua edició electrònica en Internet.